GRAN EXIT DEL GRUP DE FOLK AL PALAU DE LA MUSICA. (entrades exhaurides).
Mireu article de Xevi Planes al Punt (16-Abril)
Paul Nizan ho tenia molt clar: «No permetré que mai ningú digui que els vint anys és la millor edat de la vida». No devien pensar el mateix els cantants i músics de vint anys que un dia del maig del 1968, mentre a París la revolta universitària ho feia trontollar tot, van omplir de color i alegria el Parc de la Ciutadella en un mític festival d'El Grup de Folk que es recorda com un dels més impactants del segle passat a Barcelona.
Ara, quaranta anys després, amb seixanta anys a les sabates, acompanyats de nous còmplices, una part dels qui van formar aquell col·lectiu han tornat a protagonitzar un concert sorprenent a Barcelona.
Ni els qui ja no són en aquest món (Xesco Boix i Ovidi Montllor), ni els que fa molts anys que no canten (algú s'imagina Jaume Vallcorba, editor de Quaderns Crema, pujant ara a un escenari?), ni alguns que en aquesta etapa prefereixen caminar per altres vies (Pau Riba i Sisa, els dos més esotèrics de la colla) van actuar en la vetllada de dilluns al Palau de la Música Catalana, plantejada com un homenatge a Xesco Boix i com la presentació de Què fas, polissó?, el tercer disc que publica el col·lectiu en aquesta segona època. Però sí hi van actuar Jordi Pujol (que va ser el que va aportar més màgia amb la seva actitud escènica, estimulant viatge cap als somnis), Jaume Arnella (esplèndid en els passatges més airosos, com els de la història del marquès de Modureira a Meu Manuel), Eduard Estivill (eficaç fent de mestre de cerimònies que garantia l'empatia de la competent banda de músics d'una generació molt més jove que acompanyava els cantants), Oriol Tramvia (divertit en el seu paper de rebel i aspirant etern a entrar al grup) i Montse Soler (que va aportar misticisme amb el seu esperit candorós i, ja des de l'entrada al concert amb la melodia de Per sobre les muntanyes, la flauta). També hi van actuar els dos companys d'aventures d'Estivill a Falsterbo Marí, Isidor Marí i Montse Domènech, enriquidors amb els matisos de les seves veus.
Una de les notes més refrescants de la sessió va arribar amb la intervenció, com a convidat, d'un altre dels històrics del grup, Jordi Roura, que es va mostrar ben en forma en la seva aparició amb Ara Va de Bo, amb Jordi Fàbregas i Martina Lambregts completant amb inspiració la formació de trio.
Un reconeixement a part mereix l'extraordinari treball d'escenografia de Joana Clusellas, d'una atmosfera naïf plena de tendresa i delicadesa.
)
